Emili Bona,
dibuixant i pintor:
"tot el món busca allò que el realitzi”


 

VIU L’HOSPITALET  Nº 14 JULIOL ‘06      el racó del savi     

TOT I QUE ES DEFINEIX COM A AFICIONAT A L’ART, L’EMILI BONA (EL CLOT, 1940) SE’L CO NEIX A LA CIUTAT PER SER EL RESPONSABLE DEL TALLER DE DIBUIX I PINTURA DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR, I PER LA SEVA DILATADA TRAJECTÒRIA ARTÍSTICA

MAURICI JAUMANDREU

L ‘ Emili Bona és una persona modesta amant de les passions que han guiat la seva vida al llarg dels seus 65 anys. En el seu cas, el dibuix i la pintura han conformat el seu calidoscopi artístic des que als 14 anys va “sentir el cuquet aquell de voler fer alguna cosa” dins aquest àmbit. Era una època difícil –recorda– en què no hi havia gaires coses a fer i pràcticament tothom era autodidacta, de manera que qui tenia inquietud s'havia de buscar la vida com fóra”. I és que en aquella època, l'art era gairebé un somni per als noiets del Clot que, com ell, pertanyen a famílies treballadores.

 

>> JA A L'HOSPITALET

L'any 1966 l'Emili va venir a viure, un cop resolt el tràmit matrimonial, a la ciutat on va trobar una feina estable: L'Hospitalet. Tal i com explica, “en començar a treballar i disposar de diners vaig apuntar-me a cursos per correspondència, i així poc a poc vaig anar desenvolupant una mica de tècnica, fins que de més gran vaig anar a l'Acadèmia Tàrrega” de la ciutat vella de Barcelona. Allà hi vaig aprendre les tècniques del dibuix al natural, un aprenentatge que va combinar amb allò après d'un paisatgista de Sant Josep.

 

Lentament però amb bona lletra, l'Emili s'anava formant en diverses tècniques que li permetien dedicar el seu temps d'oci a allò que més l'il·lusionava: ”tot el món busca allò que el realitzi –confessa–. Jo, dins dels meus mitjans he intentat millorar allò que sabia fer, a la recerca d'aquell ideal de realització plena. Mai no ho a consegueixes del tot, però dius: ‘bueno, ja m'està bè'. però tampoc no es tracta d'un conformisme, perquè la mateixa curiositat et fa anar més enllà”.

 

Sí, la curiositat per aprendre.

Aquest és el motiu que, en matèria d'art, l'Emili es defineix com un “tastaolletes”, és a dir, que li agrada triar i remenar, agafar una mica d'aquí i una altra micona d'allà, sempre amb el ferm criteri de gaudir amb el treball artístic que un realitza.

 

>> EL CÒMIC I L'ATENEU

No serà agosarat afirmar que la mescla de la curiositat amb l'amor a l'art ha estat el còctel vital de l'Emili. Almenys, això és el que se'n desprèn de les activitats que ha realitzat en els darrers anys. A finals dels 90, i conjuntament amb altres aficionats i col·leccionistes del Museu del Còmic que es troba al castell de Montjuïc. Les funcions de secretari que li van ser assignades a l Museu, junt amb la seva activitat com a tallerista de dibuix i pintura a l'Ateneu de Cultura Popular han estat els pilars sobre els que ha suportat el pes que suposa haver-se de prejubilar als 57 anys: “Llavors ja em vaig sentir realitzat, ja que veus que imparteixes una cosa que t'agrada a tu i que veus que als altres també agrada”.

I segueix duent una vida ben activa l'Emili. Ha estat el comissari de l'exposició Memorial Rafel Garrich, artista hospitalenc de qui fou deixeble. Una mostra que s'ha pogut visitar al Barradas fins al 9 de juliol.
Aquesta vinculació amb l'art local li permet a l'Emili reflexionar sobre el moviment artístic a la ciutat: “és bastant ampli, però inconnex. manca una actuació municipal que reuneixi persones qualificades per fer una cosa que sigui de tota la ciutat”. Mentrestant, recomana a la gent jubilada que es mogui i visiti l'Ateneu. §