ENYOR DE LA MARINA
Jo era tan petit!
El record em porta la sal de les platges,
la plana, el cel i les muntanyes properes,
suaus i boiroses, blavisses, gemades.
Treballs i suors, dringar de les dalles.
Els dies tranquils de guarets i farratges.
L'ermita, els camins, I'ombra dels arbres.
I la remor dolça de rieres i marges.
Alço un pensament fet de mil dates.
I enmig de silencis el record dels pares.
Eren tan vellets quan junts davallaren a
la bona terra que tant estimaren!
Antoni de Sant Martí©
1998
|
 |
|
LA GOTA D’AIGUA
Cau la pluja de tardor
sobre la vella cabana.
Colpejant a la teulada,
roda i canta fent remor.
Omplint marges i bassals,
brolla l'aigua turó avall
entollant, desentollant
fins a la llera de la vall.
Copsada pel vent llevant,
tremolosa i solitària,
llisca bruta una gota d’aigua
en el vidre empolsinat.
Presonera al finestral
sota el ràfec que la isola,
si altres gotes no l'entollen
no podra rodar avall
.
Llança un sospir angoixat:
-Trist destí, banal atzar,
mort estèril enmig de fang.
No serè riu, no serè mar. . .
De sobte, s'atura el vent
i filtrant-se un raig de sol,
escalfa la gota al temps
i la torna al seu bressol.
Antoni de Sant Martí©
1997
|
|
|
 |
RECORD D'ITÀLIA
Mentre escolto Vivaldi a la meva cambra,
xipolleja a l’aire un somni de gòndoles
presoneres en marbre enamorat i moribund,
com les aus que abans de morir canten,
deixant-me flaires i records d’antics perfums.
Ah! remors fugissers, ressons d’Itàlia
i capvespres per sempre musicals,
estranys batecs d’art i joia,
terra bella, nodridora de muses i vestals,
romàntics accents de llatí no enderrocat.
El sentit del vist, el no vist i l’allunyat
m’espurneja els ulls negats de melangia,
no vull pensar que per a mi pot ésser tard,
sento dins el cor una veu clara i viva
que em diu ”Algun dia has de tornar”.
Antoni de Sant Martí© 1996
|
|
