L'EXPRÉS DE PARÍS
L'estació era quasi buida. Encara faltava una hora perquè arribés l'exprés de París. L'últim tram de camí l'havia fet aixoplugada sota el paraigua, intentant concentrar-se en respirar l'aire fresc del matí per tal de calmar els batecs del seu cor. S'encaminà cap a la cafeteria i en entrar decidí seure a la taula d'un racó. De seguida se li va adreçar un cambrer que li dedicava el primer somriure del dia. Demanà una infusió de til·la. Havia passat la nit nerviosa pels esdeveniments.
Havia sigut en entrar a la cuina, el matí del dia anterior, que va sentir com una alerta sorda en l'ambient. El timbre del telèfon al seu darrera la va sobresaltar. Aquella trucada des de la clínica començà a dibuixar la silueta dels seus temors.
Va intentar esbrinar alguna cosa a través de la senyoreta que li parlava, però la veu assenyada adquirí un to professional i fred per indicar-li que només el doctor podia respondre la seva consulta. No li quedava cap més remei que esperar fins a les vuit del vespre. Era com si la seva existència restés aturada fins aquell moment.
La Maria arribà puntual. Quan va aparèixer, pensà que el dia seria més passable, però de seguida obrí portes i finestres i posà la ràdio en una emissora cridanera. Havia començat l'enrenou de la neteja setmanal. Llavors es va refugiar a la sala d'estudi. Maquinalment tragué les cartes de l'Ignasi. Va decidir baixar al parc per rellegir-les amb tranquil·litat.
El cambrer li serví la infusió. Mentre la prenia, recordà que al poc temps de marxar el Joan i l'Ignasi a l'Àfrica, com enviats de Metges sense Fronteres, havia rebut les cartes escrites per tots dos. L'un feia un paràgraf i l'altre feia el següent. En un principi va ser divertit rebre aquelles cartes escrites a dues mans, després la situació va canviar. Ella començà a adonar-se que necessitava veure més la lletra de l'Ignasi. Va ser quan ell només hi posava unes línies de comiat a les del Joan. En aquella època va sentir per primera vegada les mossegades de l'ansietat.
Després de molts mesos arribà una carta inesperada. Estava datada a Kinshasa. Els dos fulls que contenia eren d'un Ignasi que l'enyorava! Al final li transcrivia un text de l'antic testament que a ella l'havia impressionat quan feien plegats classe d'hebreu.
Una vegada més, evocà aquell primer encontre davant la porta d'arribades internacionals, com una seqüència alentida de cinema: el veia apropar-se al control de la duana, s'havia aprimat i duia el cabell més llarg. Quan la va descobrir, va fer un gest amb la mà. Al cap d'un moment el tenia al davant, va sentir com l'alçava de terra i li donava unes quantes voltes, després, mentre la baixava, els seus llavis buscaren els d'ella…
Totes les imatges i sensacions d'aquells dies inoblidables viscuts amb ell, estaven enregistrades dins el seu cervell, en el lloc dels esdeveniments feliços. Déu del cel! Seria aquella la zona que l'haurien d'operar? Extirparien els seus records abans que pogués saber alguna cosa de l'Ignasi estimat?
Feia més de tres anys que no l'havia vist. Cada vegada que li havia escrit dient que vindria, un nou projecte el duia cap un destí més llunyà.
Les últimes notícies rebudes pel Joan informaven que el grup de l'Ignasi no havia pogut ser evacuat de Rwanda. D'això feia dues setmanes. Era el temps que havia passat des que a ella li havien fet la ressonància magnètica.
La tarda del dia anterior, havia anat a la clínica per parlar amb el metge. Totes les preguntes que tenia preparades, s'havien esvaït quan va comprendre la magnitud de la lesió. Fora, la nit, que tantes vegades havia estat còmplice dels seus somnis, ara la guaitava indiferent.
Va perdre la noció del temps mentre caminava sense saber on dirigir les passes. Potser caminava per abassegar al màxim la vida. Tot d'una, va sentir la necessitat de cridar, de cridar tan fort que la pogués sentir l'Ignasi allà on es trobés. La realitat era que havia d'encarar-se tota sola al seu destí, malgrat aquell informe que l'obligava a entrar en el món asèptic del quiròfans.
En posar la clau al pany va sentir que sonava el telèfon. Era la Maria, volia saber com li havia anat la visita. Li resultà impossible contestar, sabia que si obria la boca ploraria. Va percebre la frisança a l'altre extrem de la línia. Llavors la veu de la Maria es va endolcir i començà a animar-la. Al final, com qui no està gaire segur d'haver-ho aconseguit, va dir que li havia trucat aquell amic que vivia a França, per fer-li saber que arribaria
l'endemà amb l'exprés de París”. A la Isabel li va semblar com si algú li llancés un àncora per lligar-la de nou a la vida.
L'únic consol que li quedava era el Joan. Amb el temps s'havia convertir en una espècie d'àngel protector. Feia quatre anys que el Joan estava destinat a París per instruir els joves voluntaris.
Cada sis mesos, tenia dues setmanes de vacances. Les aprofitava per visitar la família que vivia a València. En aquestes ocasions, sempre reservava el primer dia per passar-lo amb la Isabel. A ella li agradava veure'l baixar d'aquell vell exprés, que la companyia de ferrocarrils havia recuperat per als nostàlgics d'altre temps. Després visitaven els laboratoris que col·laboraven amb medicaments per al tercer món. Al migdia dinaven junts i sempre hi havia un moment per a les confidències i ella donava ales a la seva esperança preguntant per l'Ignasi. El Juan l'avia advertit en alguna ocasió: “No el veig dedicat a una persona tota la vida, el que més valora és la seva llibertat”.
Ara, mentre observava el cambrer netejant la taula del costat, pensà que vivim en una llibertat condicionada per les circumstàncies o per la química dels sentiments. La cafeteria s'havia anat omplint de gent. Des del seu lloc, la Isabel la veia com en una funció de teatre. Quants d'aquells éssers estaven allà amb una il·lusió al cor? Quants ho feien per rutina? Estaria algú com ella, esperant potser l'últim tren? Va consultar l'hora, li havia passat el temps volant.
Sortí de la cafeteria per dirigir-se a la parada de diaris. Al Joan li divertia que ella es comportés com una secretària del dia que passaven junts. Quan li donava la llista de laboratoris col·laboradors i la premsa, deia burleta: “Gràcies, Moneypenny”.
En tornar a l'andana se li va fer difícil avançar entre la gent, topava amb les maletes i els portaequipatges. De lluny arribava el soroll de la vella màquina de vapor. Una empenta va fer que la seva bossa anés per terra. Mentre arreplegava els objectes, s'adonà que no portava el paraigua, segurament l'hauria oblidat a la cafeteria. El xiulet del tren retrunyí omplint la volta de l'estació. Quan es va aixecar, un núvol blanc l'envoltava i una flaire de carbó s'expandia per l'andana. Va anar a la recerca dels vagons-llit i guaità les finestretes, en cap d'elles va veure el Joan. Un principi d'angoixa l'envaïa mentre recorria l'andana per segona vegada. Ja quasi havia arribat al final quan al seu darrera va sentir una veu que deia: “Lisabetta”. Es girà de cop. Aquell que l'ofegava en una abraçada mentre li deia a cau d'orella: “no em demanis que t'abandoni, perquè on tu vagis jo aniré i on tu passis la nit jo la hi passaré”, era l'Ignasi…
Amelia Sánchez© 1997 |
